La restauració és un dels grans fils conductors de la Bíblia. Al llarg de les Escriptures, veiem com les febleses i els errors formen part de la història de molts dels seus personatges. Però, alhora, la Paraula ens revela un Déu ple de gràcia, que perdona, crida, guareix, escolta, reconcilia i ofereix noves oportunitats. Persones que havien perdut l’honor, la dignitat o el seu lloc dins la comunitat o la família són restaurades.

A finals d’octubre recordem una part important de la nostra història com a cristians: la Reforma del segle XVI. Va ser un període marcat per la reivindicació de veritats que es consideraven oblidades i per l’obertura de nous camins en la comprensió de la fe. Però també va ser una època en què trobem figures que ens parlen de restauració i que continuen sent inspiradores avui. Una d’elles és Menno Simons.

Per entendre la seva missió, cal situar-la en el context de la rebel·lió anabaptista de Münster, a Westfàlia, entre 1534 i 1535. En aquella ciutat, alguns grups anabaptistes van intentar establir un regne de Déu terrenal sota un lideratge apocalíptic. El projecte va derivar en mesures coercitives i violentes i va acabar amb la conquesta de la ciutat i una repressió sagnant. La catàstrofe va provocar nombroses morts i va deixar una profunda crisi dins del moviment anabaptista. A més, va alimentar la sospita que tots els grups que defensaven el baptisme dels creients compartien aquelles pràctiques violentes.

Menno Simons va rebutjar el projecte violent de Münster. El 1535 va escriure contra Jan van Leiden, una de les principals figures d’aquell moviment, i va defensar una interpretació de les Escriptures centrada en els ensenyaments de Jesús: una fe que transforma els cors a través de l’amor i el testimoni, i no pas de la força.

El gener de 1536, Menno va abandonar el sacerdoci catòlic i es va incorporar al moviment anabaptista. Això implicava renunciar a la seguretat professional i social en un moment en què els anabaptistes eren perseguits i sovint associats amb la rebel·lió de Münster. Amb el temps, es va convertir en una de les figures principals en la renovació del moviment als Països Baixos i al nord d’Europa. La seva tasca no consistia simplement a reunir els membres dispersos, sinó a ajudar-los a reconstruir una identitat cristiana compartida, diferenciada dels corrents que defensaven la imposició violenta del regne de Déu.

La seva gran aportació va ser fer de la restauració una tasca comunitària. En lloc de centrar-se en la conquesta del poder per la força, va promoure la reconstrucció de comunitats cristianes que visquessin d’acord amb les conviccions que professaven. No consistia únicament a recuperar persones i refer vincles, sinó també a construir una comunitat compromesa amb els ensenyaments de Jesús, la responsabilitat personal i la cura mútua. Per això, Menno va donar importància a la disciplina eclesial i a la responsabilitat de cada membre dins la comunitat.

Els seus seguidors van acabar essent coneguts com a mennonites. La seva importància rau, sobretot, en la contribució a consolidar una identitat cristiana pacifista, bíblica i comunitària en un període de profunda crisi. El seu llegat perdura en comunitats que, malgrat la seva diversitat i els canvis al llarg dels segles, continuen posant l’accent en el baptisme dels creients, el discipulat, la vida comunitària i la no-violència.

La vida de Menno Simons ens inspira, com a cristians, a ser instruments de restauració allà on ens trobem: a dir la veritat amb amor i paciència, i a mirar els altres amb compassió i fe, confiant que poden canviar, reorientar la seva vida i tornar als camins del Senyor. Això no significa ignorar els errors, sinó creure que la gràcia de Déu pot obrir camins nous fins i tot després dels fracassos més dolorosos.

Que el Senyor ens ajudi a ser administradors de la seva gràcia, instruments de restauració i canals de reconciliació i amor.

Més informació: https://biteproject.com/menno-simons/ (vídeo i article)